PRE Tarragona: de desembre 2011

El PSOE ha estat des de la transició un dels partits que ha copsat bona part de les institucions de l'estat, i de les seves files han sortit dos presidents de govern d'Espanya. Un partit que, amb un discurs d'ampliació de les llibertats individuals i de millora de l'accés als serveis públics, juntament amb el suport de poderosos grups mediàtics, ha mantingut en el temps una potent base electoral. Curiosament, la línia econòmica del partit, que històricament va ser marxista, va passar a la socialdemocràcia durant la transició, per anar desdibuixant-se del pragmatisme econòmic al compàs del que marcaven els cants de sirena del mercat, la banca, l’Unió Europea i la globalització, però mantenint l'aparença de partit d'esquerres que les necessitats del màrqueting electoral imposaven per conservar els seus tradicionals votants.

Això possibilitava espectacles com que, en les seves reunions col·lectives, les joventuts idealistes del partit entonessin amb el puny alçat La Internacional, colze a colze amb els dirigents que van crear les ETT, entre altres incongruències, i que molts que ens considerem d'esquerres preferíem observar des de la distància, abans que involucrar-nos en una organització com la que vèiem. No es perdia ocasió d'acusar de "dividir l'esquerra" a tots els discrepants amb el credo únic que oferia el PSOE.

L'era ZP

José Luis Rodríguez Zapatero, PSOE

L'últim membre del PSOE aixecat a president del govern, el senyor Zapatero, no ha estat aliè a aquesta praxis. Va arribar al govern el 2004 penjat a l'onada de l'oposició social contra el PP, el seu conservadorisme social i el seu llibertinatge econòmic després de dominar amb majoria absoluta. Zapatero va fer durant la seva primera legislatura alguna de les demandes més vivament reclamades en les manifestacions dels anys anteriors (sortida de les tropes de l'Iraq, fre a la LOE, paralització del Pla Hidrològic Nacional, etc).

Durant aquests primers anys de Zapatero, la banca espanyola es trobava prou entretinguda fent avantatjosos negocis en el sector de la construcció, possibilitats per lleis provinents dels governs d'Aznar, que es va preferir no tocar en l'essencial per no perjudicar un model econòmic basat fortament en el totxo i que el PSOE va assumir alegrement gairebé sense parpellejar. No es va realitzar una aposta consistent per un canvi de model en els anys en què havia recursos per fer-ho.

El ritme de construcció d'habitatges a Espanya s'havia desbocat fins a provocar el disbarat que Espanya edificava més que Itàlia, França i Alemanya juntes. Això va ser de la mà d'una escalada espectacular de l'especulació, que posava el preu de l'habitatge fora de l'abast de l'assalariat comú local, que es veia obligat a recórrer a la banca per, endeutant-se fins més enllà de la jubilació, poder tenir habitatge pròpi. També va ser un moment de fer negocis extravagants i que no s'entenien, com el del Banc d'Espanya que va vendre un terç de les seves reserves d'or en un moviment que no es va entendre molt bé en el seu moment.

Però durant la segona legislatura de Zapatero es gestava a nivell global una forta crisi cíclica del capitalisme, i el model de creixement d'Espanya anava aconseguint amplificar encara més els efectes de la crisi. Primer el govern va optar per ignorar-la, com si així deixés d'existir, es va optar per anul·lar l'Impost de Patrimoni i per regalar diners als bancs a canvi de res, sense entrar a formar part dels seus consells d'administració, ni exigir moderació en les nòmines dels seus executius, ni en la distribució del crèdit, i els bancs van aprofitar-ho. Van ser els mesos de la "desacceleració", i les caixes d'estalvis més febles començaven a caure mentre es forçava l'agrupament de les altres, però sense conseqüències per a aquells que les havien enfonsat. La nefasta gestió d'aquests moments amplificaria encara més l'efecte destructiu de la recessió. També es començava a esquerdar la imatge del tarannà de Zapatero: Iñaki Gabilondo l'acusava de mentir a la ciutadania per l'escàndol dels vols secrets de la CIA.

El cop de la banca

Alfredo Sáenz, Banco Santander

La crisi va acabar arribant amb absoluta duresa: el miracle econòmic del totxo va trencar-se estrepitosament, es va paralitzar la construcció en sec, el consum es va ensorrar i el nombre d'aturats va començar la seva escalada rumb a l'infinit. I l'equip polític del PSOE va continuar donant tombs durant mesos, a cop d'improvitzacions i ocurrències, fins que al maig de 2010 la banca i la UE decideixen donar un cop d'efecte i comencen a dirigir i dictar directament la política econòmica al govern del PSOE, sense procurar amagar les formes ni els efectes: ara és la banca la que dicta com s'ha de governar, imposant la fórmula de contraure la despesa en comptes de preocupar-se per recaptar més. I això és una cosa que l'oligarquia financera es pot permetre fer impunement per la manca d'autonomia del partit i la seva completa submissió als interessos dels bancs, cosa que el PSOE arrossega des de fa dècades.

La reacció dels bancs va ser tan aclaparadora i tan directa que va destrossar la imatge del partit polític, per deixar-lo com el que s'ha demostrat amb els seus fets, una eina més de l'elit financera per realitzar el seu projecte econòmic neoliberal.

Evolució del preu del or 2007-2011. http://goldprice.org

És tal la situació que un anàlisi del context actual i de l'evolució dels fets no deixa lloc a dubtes de com es guia el PSOE en temes que afectin els interessos dels mercats financers. Per exemple, el preu de l'or, que es va vendre el 2007 a uns 700 dòlars per unça, per "millorar la rendibilitat dels actius". Avui es compraria a uns 1750 dòlars per unça, un 150% més, el ministre responsable d'aquesta venda, el senyor Solbes, és a nòmina de la banca.

Una altra demostració flagrant d'hipocresia va ser que el 2004 Zapatero prometia l'aprovació d'una Llei de Transparència, per millorar el control dels diners de les administracions i evitar la corrupció en les institucions públiques. Va ser una llàstima que no la aconseguís tirar endavant per falta de temps. Va tornar a prometre el mateix el 2008 i també va aludir que no havia temps per a alguna cosa així, si bé sí que va trobar un moment per introduir una reforma constitucional cuinada amb premeditació i traïdoria, reforma que diu -textualment- que abans de pagar a funcionaris i pensionistes, s'ha de pagar als bancs els interessos del seu deute, i si no quedessin diners per partides com sanitat o educació, això no és un problema de l'estat.

En aquestes últimes eleccions, un ja ni pregunta si es proposava una Llei de Transparència, no fos cas que et vulguessin tornar a intentar vendre la moto. Més encara quan el candidat del PSOE ha estat un membre dels governs de Zapatero que s'ha dedicat a llançar propostes de control a la banca que ni s'han plantejat realitzar en aquestes dues legislatures, en un moment en el qual ja ningú confia en que fessin res del que diuen.

En un últim gest de supèrbia, amb les eleccions generals ja passades i amb la majoria absoluta del PP assentada, el senyor Botín ha obtingut del govern sortint ni més ni menys que l'indult a un banquer dels seus que havia estat sentenciat pel Tribunal Suprem, després d'alentir la seva causa judicial més de tres lustres. I davant d'això, el portaveu del govern, imputat per corrupció, ha optat per despatxar l'assumpte dient que "els indults el govern no els comenta". Potser espera que si a ell també li cal un indult, ningú hagi de donar moltes explicacions de per què es mereix aquesta mesura de gràcia.

Davant el present i el futur que s'acosta

L'eslògan de l'última campanya de Zapatero - la del 2008 - era "motivos para creer". La pregunta, sobre la base dels fets que cal llavors és, cal encara creure al PSOE com a instrument al servei de la societat per aconseguir justícia social? Com aquesta qüestió, en vénen al cap altres com, té sentit apostar encara pel PSOE per arribar a un sistema econòmic equilibrat que no estigui al servei d'una casta? Hi ha motius realistes per pensar que la direcció de PSOE hagi de ser capaç de tallar els llaços que l'uneixen estretament amb el poder del capital?

L'única resposta realista a aquestes preguntes és no, un no rotund, un no inequívoc que no jugui a donar esperances vanes als ciutadans en aquest partit, ja que aquesta esperança seria el pitjor dels mals que només aconseguiria perllongar el turment de la societat.

Davant d'aquest panorama, l'única sortida per a aquelles bases socialistes que segueixin il·lusionades en crear un projecte d'esquerres i que articuli una alternativa econòmica real, passa necessàriament per abandonar l'estructura del PSOE, una estructura corrompuda i inutilitzada per a un projecte de canvi, i articular, una alternativa coherent i que pugui fer front a aquesta situació actual de bancocràcia salvatge. Aquí, no tinc cap dubte, que serà on ens trobarem.