Per a una adeqüada comprensió de la situació actual en relació amb els acomiadaments que s'estan produint actualment a les empreses, relacionats amb la crisi econòmica, el punt de partida no pot ser altre que l'anàlisi de la normativa bàsica que regula les relacions laborals, que no és altra que l'Estatut dels Treballadors.
En principi, l'article 49.1.l) establix que el contracte de treball podrà extingir-se per “causes objectives legalment procedents”. Això ha de ser posat en relació amb la previsió que fa l'article 52.c):
“El contracte podrà extingir-se: (…)
c) Quan hi hagi la necessitat acreditada objectivament d’amortitzar llocs de treball per alguna de les causes que preveu l’article 51.1 d’aquesta Llei i en un nombre inferior al que s’hi estableix. Amb aquest efecte, l’empresari ha d’acreditar la decisió d’extinció per causes econòmiques, amb la finalitat de contribuir a superar situacions econòmiques negatives, o per causes tècniques, organitzatives o de producció, per superar les dificultats que impedeixin el bon funcionament de l’empresa, ja sigui per la seva posició competitiva al mercat o per exigències de la demanda, mitjançant una millor organització dels recursos.
Els representants dels treballadors tenen prioritat de permanència a l’empresa en el supòsit a què es refereix aquest apartat.”
Finalment, l'article 51.1, referit a l'acomiadament col·lectiu establix el següent:
A l'efecte del que disposa aquesta Llei s'entén per acomiadament col·lectiu l'extinció de contractes de treball fundada en causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció si, en un període de 90 dies, l'extinció afecta almenys:
a) 10 treballadors, en les empreses que ocupin menys de 100 treballadors.
b) El 10% del nombre de treballadors de l'empresa en les que ocupin entre 100 i 300 treballadors.
c) 30 treballadors en les empreses que ocupin 300 treballadors o més.
S’entén que concorren les causes a què es refereix aquest article si l'adopció de les mesures proposades contribueix, si les mesures adduïdes són econòmiques, a superar una situació econòmica negativa de l'empresa o, si són tècniques, organitzatives o de producció, a garantir la viabilitat futura de l'empresa i de la seva ocupació a través d'una organització més adequada dels recursos.”
Per a finalitzar aquesta introducció cal apuntar que, en cas d'acomiadament improcedent, el treballador no té la facultat de poder reincorporar-se al seu lloc de treball sino que l'opció és exercitada per l'empresa entre la reincorporació o la indemnització. Tot això dóna la possibilitat de que es pugui parlar d'un acomiadament lliure amb indemnització.
No convé oblidar d'altra banda, que, encara que l'Estatut dels Treballadors contingui una sèrie de previsions sobre la necessitat que les empreses justifiquin la situació econòmica negativa, la jurisprudència ha canviat notablement arran de la Sentència del Tribunal Suprem de 11 de juny de 2008. Des de llavors s'ha facilitat l'acreditació de les circumstàncies que donen lloc als acomiadaments per causes econòmiques. Simplement cal acreditar l'existència de pèrdues quantioses i continuades que presumeixin que l'amortització de llocs de treball contribuirà a la superació de la situació.
Des del començament de la crisi econòmica que ara estem patint, hem assistit a un degoteig cada vegada més intens en la destrucció d'ocupació per part de les empreses tractant de mantenir els seus comptes de resultats.
A Espanya, un dels mecanismes més utilitzats ha estat la no renovació dels diversos tipus de contractes temporals cada vegada més precaris. Una fórmula àgil i barata per als empresaris que van recórrer a aquest tipus de contractació amb les benediccions dels governs. És una forma de millorar les estadístiques de l'atur i l'empresari s'estalvia costos socials i futures indemnitzacions. Evidentment, tot confluïx a augmentar els beneficis.
No obstant això, no podem dir que aquests privilegis siguin res de nou a l’història de les relacions laborals a Espanya. Històricament s'ha facilitat a les empreses la realització d'ajustaments en la plantilla de treballadors quan els comptes de resultats lluïen uns resultats menys lustrosos.
Si es consulta l'hemeroteca podem comprovar com a cada moment de crisi o estretors econòmiques la destrucció d'ocupació ha estat la principal eina utilitzada per les empreses: Crisis del petroli de 1973 i 1979, reconversió industrial als anys 80, “crash” tecnològic i borsari als anys noranta… A tot això ha contribuït de manera destacada les anomenades polítiques de competitivitat de la Unió Europea.
Les fórmules han estat diverses: Expedients de regulació d'ocupació (EROs), prejubilacions, acomiadaments individuals… L'interès empresarial cada vegada ha estat més poderós i els controls externs han anat disminuint fins a convertir-se en una mera formalitat. Hem arribat als nostres dies amb una flexibilitat gairebé absoluta tant a l'entrada com a la sortida de treballadors del mercat laboral. A poc a poc, s'ha transformat l'ocupació estable i amb drets laborals per una ocupació precària i sense drets, arribant a substituir les relacions laborals per relacions comercials (contractes mercantils, falsos autònoms).
És per això que no ens ha d'estranyar que actualment ens trobem amb acomiadaments en empreses que mostren beneficis a la seva comptabilitat. Poden revestir la forma d'acomiadaments individuals o d'acomiadaments col·lectius (EREs i altres similars).
Què plantegem des d'Izquierda Republicana?
Els republicans d'IR ens oposem de forma tallant a que la massa salarial sigui la qual carregui amb els costos socials de la crisi. Estem davant una crisi del propi sistema amb un clar origen financer. A més entenem que els sacrificis dels treballadors tant en termes de pèrdua d'ocupació com de congelacions o reduccions salarials no suposen cap sortida d'aquesta situació sinó que contribuiràn a l'empitjorament d'aquesta.
Proposem una modificació normativa immediata que s'ha de reflectir en l'Estatut dels Treballadors. Es prohibiran els acomiadaments per causes econòmiques a empreses que tinguin beneficis als seus últims resultats presentats.
Al cas d'empreses amb pèrdues a l'últim exercici però amb resultats positius en els tres anteriors s'establiran limitacions quant al percentatge de possibles acomiadaments en funció de la grandària de la plantilla i de la quantia de les pèrdues a l’últim exercici.
Es reforçaran els mecanismes d'acreditació de les circumstàncies econòmiques que puguin donar lloc als acomiadaments incloent els controls externs que haurien de córrer a càrrec de comissions mixtes amb la participació de representants dels treballadors, de l'empresa i dels serveis públics d'ocupació, el dictamen de la qual serà vinculant.
Per altra banda, als casos d'acomiadaments improcedents, la possibilitat d'elecció entre reincorporació del treballador o indemnització no serà facultat de l'empresa sino que haurà de decidir el Jutjat social corresponent havent escoltat les al·legacions d'empresari i treballador. En determinats casos la reincorporació podrà anar lligada al compromís del treballador i l'empresa de rebre una formació que permeti a aquell reubicar-se en un altre lloc de treball més adequat als interessos de l'empresari.
No ens oblicem de que el marc socioeconòmic en el qual Espanya es situa és el de la Unió Europea. En aquest sentit, és evident que, des d'aquest context, els continguts socials i singularment les relacions laborals no han estat mai una prioritat. Els aspectes mercantils i financers sempre han anat molt per davant buscant sempre la major flexibilització de l'ocupació per a afavorir una falsa competitivitat dels productes europeus en els mercats mundials a costa del sacrifici dels treballadors. Per això, després de 52 anys de trajectòria, les institucions europees han de reorientar-se en un sentit social que garanteixi per als seus ciutadans unes condicions dignes als seus llocs de treball incloent la prohibició d'acomiadaments a empreses amb beneficis.
Es tracta en definitiva, de recuperar per als treballadors un espai de drets que mai s'haurien d'haver perdut en nom d'una modernització i una competitivitat que en el context actual de crisi han mostrat la seva veritable i desagradable cara. La situació actual, tal com ja s'apuntava en el nostre anterior document sobre Banca Pública, ve a qüestionar al capitalisme com a sistema econòmic que pugui permetre a la humanitat progressar d'una forma digna i sostenible. Cal anar buscant alternatives sobretot a través d'una major participació pública en l'economia i en les relacions laborals. L'Estat, amb la participació d'uns ciutadans implicats pot i ha de tenir un paper notable en la configuració del que hauria de ser un nou sistema socioeconòmic que encara està per definir.
Des d'Izquierda Republicana continuarem a traballar en noves propostes en aquest sentit.
Ramón García Comissió d’Economia i Món Laboral d'Izquierda Republicana
