Durant les darreres setmanes, l'excusa de la crisi econòmica i les seves funestes conseqüències tant en el terreny laboral com econòmic ha servit de cobertura perquè des del neoliberalisme triomfant s'exigeixin més sacrificis a la classe treballadora. Parlen d'ajustament, utilitzant el seu piadós llenguatge però del que es tracta és de que la majoria dels ciutadans, que no es van beneficiar de les successives bombolles financeres, hagin de pagar els plats trencats de les conseqüències dels excessos. De moment ja s'està veient la cruesa d'aquests ajustaments en forma d'increment desorbitat de l'atur, que ja supera la xifra de quatre milions de persones a tota Espanya.
Però els sacerdots de la religió capitalista no es conformen. El president del govern va anar a la cimera de Davos i va tornar amb l'encàrrec de seguir retallant la despesa pública amb l'amenaça de que si no complia, el deute espanyol trobaria dificultats per a ser finançat en els mercats especulatius. D'aquesta manera, ens trobem amb la proposta de retardar l'edat de jubilació fins als 67 anys, l'augment del període de càlcul de les pensions, una retallada de la despesa pública per import de 50.000 milions d'euros i una reforma laboral de la qual no s'acaba de perfilar el contingut però que indubtablement suposarà una retallada en els drets dels treballadors.
En la proposta sobre les pensions s'han al·legat una sèrie de motius demogràfics i de sostenibilitat del sistema que són força discutibles tenint en compte que fins fa poc, des del govern se'ns assegurava la gran fortalesa del sistema de Seguretat Social (superàvit, Fons de Reserva) que garantia les pensions. Aquesta ambigüitat dóna a entendre clarament que als ciutadans se'ls menteix segons convé i no s'aporten les dades que els permetin tenir un judici fonamentat sobre qüestions importants per a les seves vides. Evidentment s'ha d'assegurar el sosteniment del sistema de pensions actual basat en la solidaritat intergeneracional i és probable que calgui ajustar-lo a les noves expectatives quant a esperança de vida o evolució de la població activa però també cal apuntar que les pensions poden ser finançades per altres vies que no siguin les cotitzacions socials. Per altra banda, darrere d'aquest qüestionament del sistema públic s'amaga el propòsit gens ocult de fomentar els fons privats de pensions amb els quals els mercats financers engreixen la seva maquinària especulativa amb resultats nefasts en moltes ocasions per als ciutadans que els contracten.
Quant a la reforma laboral, ja apuntàvem al nostre document sobre acomiadaments i beneficis, que aquesta expressió és la forma amable de cridar a l'abaritament de l'acomiadament i a la retallada de drets laborals. Amb la globalització, és summament fàcil per a moltes empreses traslladar la seva producció als països més disposats a rebaixar els drets dels treballadors i l'ús d'aquesta pressió els facilita la consecució de majors beneficis a costa de la reducció dels salaris. Els sindicats majoritaris han d'abandonar les seves tèbies posicions a l'empara de les subvencions públiques per a complir el paper que se suposa que han de complir enfront de l'ofensiva de les grans organitzacions empresarials.
Pel que es refereix a les retallades en la despesa pública, és clar que des de les Administracions Públiques s'ha d'exemplificar i procedir amb la major austeritat i rigor però tot això tenint en compte que la despesa social és en aquest moment més necessària que mai. En aquest aspecte, no podem deixar de criticar com a republicans l'opacitat i el malbaratament que caracteritzen els comptes de la casa real. No cal oblidar les possibilitats d'augmentar els ingressos públics mitjançant un sistema tributari veritablement progressiu i un decidit esforç per a combatre de forma efectiva el frau fiscal.
Després de l'anunci d'aquestes mesures, s'ha aixecat una notable oposició tant política com social i el govern, aparentment, ha començat a dubtar. Però els ciutadans no podem deixar-nos enganyar. Els mercats seguiran utilitzant tots els mitjans al seu abast per a aconseguir els seus objectius. De la mateixa manera que van amenaçar amb el col·lapse financer si no s'aportava diners públics als bancs, ara toca profetitzar terribles desastres si no es retallen els drets socials. Per a això se serveixen de nombrosos “experts” que des de les seves tribunes il·lustren i justifiquen les seves exigències. Tot això és executat per uns governs incapaços de mantenir les conviccions per les quals han estat triats pels ciutadans. En el cas d'Espanya, ens trobem amb un govern socialista que, pretenent ésser d'esquerres, no dubta a executar polítiques neoliberals com ho va fer en el seu moment el Partit Popular.
El xantatge és permanent en el sistema capitalista. Si els ciutadans, espantats, seguim donant passos per a enrere en la defensa dels nostres drets acabarem caient al precipici. No hem de pensar de manera egoista buscant solucions individuals a costa de la desgràcia dels altres. Estarem fent el joc al sistema i els que pensin que s'han lliurat acabaran essent igualment víctimes de l'exclusió social.
Des d'Izquierda Republicana pensem que aquesta crisi ens dóna l'oportunitat de triar, de sortir d'unes dinàmiques perverses els efectes de les quals estem vivint dia a dia en la nostra família, els nostres amics, els nostres veïns… No podem permetre que el nostre futur es decideixi en les taules d'uns poderosos als quals no hem elegit. Aquest sistema està esgotat i és cada vegada més cruel amb els més febles; donem un pas al capdavant en direcció a un altre futur més just, més lliure i més solidari.
Ramón García.
Comissió d'Economia i Món Laboral d'Izquierda Republicana.
L'Ateneu Republicà de Catalunya us convida a l'acte El 23-F al descobert, Cinefòrum amb la projecció del documental Deconstruint el 23-F, de Xavier Juncosa.
