Catalunya més enllà de l'independentisme

L'inici del curs polític d'aquest any ve marcat de nou per l'onze de setembre, que enguany ve monopolitzat per la clara aposta mediàtica en pro de la independència del govern del Sr Mas, recolzat pels seus socis d'ERC. Sols es parla de la via catalana i del camí cap a la independència, però cap concreció sobre com i quan serà la consulta tan anunciada i que sembla que no és gens clar que s'acabi celebrant el 2014, i sense treballar tampoc en cap altre assumpte com si la crisi s'hagués convertit en quelcom habitual i assumible i la taxa d'atur no importés als nostres dirigents.

L'actualitat política catalana gira entorn a la estratègia del govern de que la prioritat és parlar del procés sobiranista i allargar el conflicte amb el govern de Madrid mentre es guanya temps, com si aquesta fos la preocupació prioritària de tots els catalans, inmersos en una crisi i en uns ajustos pressupostaris que estan afectant molt greument la cohesió social i la fràgil economia de moltes famílies a Catalunya, empitjorant la situació cada dia que passa. Mentrestant, el senyor Mas torna a tapar les enormes foscors del seu govern: Sota l'ombra de l'estelada, ens adonem de que Catalunya viu encara amb uns pressupostos prorrogats, sota un govern que vol esgotar la legislatura sense el suport del poble ja que tem perdre la majoria si convoca eleccions, amb unes brutals retallades que es mantenen, imposades arbitràriament sobre els serveis públics bàsics de la ciutadania, i desmantellant mica en mica i silenciosament el nostre estat del benestar, tot plegat amb el beneplàcit d'Esquerra Republicana de Catalunya, que tampoc està disposada a assumir un lideratge ferm ni la responsabilitat de dirigir el país tot i que les enquestes li donen una hipotètica victòria, i que està perdent la seva credibilitat com a partit d'esquerres a marxes forçades recolzant contra natura les polítiques de CIU.

De nou, el victimisme i com a resposta a tot és que la culpa és dels de fora, que si fossim independents no hi hauria crisi ni retallades i Catalunya seria Ítaca. Aquestes afirmacions tan aventurades pequen de gran irresponsabilitat i més encara quan es converteixen en el discurs polític dominant des dels sectors més independentistes, simplificant el debat a uns extrems absurds, mentre s'alimenta la reacció extrema contrària del nacionalisme excloent espanyol, representat pel creixement de PP i Ciutadans, tot plegat afegint llenya al foc i convertint la fractura de la societat catalana en un polvorí de conseqüències difícils de preveure.

Des del PRE, que segueix apostant per la via republicana federal com a solució idònia de justícia i fraternitat, compartim i recolzem la necessitat de la realització d'un referèndum el 2014 ja que és evident la demanda social que existeix i que el poble català té dret a decidir el seu futur, però mai convertint aquesta qüestió en la única prioritat del govern, com si estigués garantida la victòria del sí a la independència, ni utilitzant aquesta onada de fervor nacionalista als mitjans de comunicació com una manipulació més mentre s'apliquen polítiques antisocials i no es fa res per aturar-ho. Aquest 11 de setembre tenim una Catalunya amb una bena als ulls, cegada pel debat a favor i en contra de la independència i incapaç de veure-hi més enllà, sense cap veu sensata i coherent que aposti per una via alternativa i viable, d'enteniment i convivència, una resposta tant als problemes territorials i identitaris de Catalunya com a la fallida del sistema econòmic i les seves conseqüències. Cal que el govern faci alguna cosa més que agitar l'estelada i fer-se la víctima, i afronti l'actual situació amb la corresponsabilitat que hi té. I també cal reflexionar sobre si la independència, en cas de que el poble català la desitgi majoritàriament, canviarà realment alguna cosa o si ben al contrari, “canviarà tot per a no canviar res” i si realment és Espanya la font de tots els problemes de Catalunya, o si és més aviat una classe política tan corrupta i incompetent com l'espanyola, tan sols preocupada en mantenir les seves quotes de poder, al preu que sigui.

Bona diada a tots els catalans i catalanes, Visca Catalunya!

Ramiro Gil Morel

Coordinador General del Partit Republicà d'Esquerra

Somien els bisbes amb ovelles consagrades?

L'església catòlica, mil·lenària institució sempre afanyada a recordar-nos les bondats de la seva divina missió al món, salvar-nos de nosaltres mateixos, s’ha abocat a una implacable croada de reconquesta per incrustar a les lleis (que segons sembla són més accessibles que les consciències ciutadanes), el seu recte ordre moral.

Hi va haver un temps en que les conspiracions encapçalades per l'església s’ordien amb la delicadesa d'un iceberg solcant els mars a la deriva: un bloc gèlid i formidable que amaga la major part del seu volum, silenciós i capaç de destrossar la seva víctima si aquesta es despistava i trigava massa a reaccionar. Històricament es troben nombroses ocasions en que han naufragat aquells que han intentat d'una manera o altra soscavar la teològica autoritat o el mundà poder del clergat: Galileu, els càtars o tots aquells que van ser il·luminats per la llum de les fogueres de la Inquisició van gaudir amb més o menys èxtasi de la ferma mà dels subalterns del Papa de Roma.

En l'actualitat les subtileses han deixat pas a les vives exigències tronades als micròfons que exigeixen que s'avanci en l'aplicació de les doctrines catòliques en tots els àmbits abastables, sense permetre que es qüestioni cap privilegi existent. Començant per la casella per a l'Església catòlica a la declaració de la renda. Aquí estan també els diferents arquebisbats mantenint la pugna per evitar pagar l'IBI als ajuntaments, com si les seves possessions no fossin d'aquest món. O al govern central amb una reforma educativa que mantindrà l'assignatura de religió arrelada al currículum escolar i les subvencions als centres educatiu que separin els nens en funció del sexe, política que compta amb l'aplaudiment entusiasta de la Generalitat.

Des de la conferència episcopal s'apunta als objectius d'aquesta nova guerra santa: estendre els dominis de la moral del rosari als cossos de les dones per arrabassar aquest pecaminós dret a decidir sobre el seu cos, partint per tota anàlisi de la situació de la ciència teològica, aquella que emana d'un llibre escrit fa milers d'anys, quan l'alquímia era una incipient filosofia revolucionària. I es descarten tots aquells avenços en el coneixement de l'univers que haguessin pogut desenvolupar-se a posteriori, ja que qüestionar l'autoritat de l'antic seria un vanitós desacatament a la tradició.

On es troba el límit? Constitucional o no, també s'insisteix contra vent i marea en derogar els matrimonis entre persones del mateix sexe. Declarar nuls alguns matrimonis ja va ser una conquesta de la cúria catòlica en el segle passat: després d'aconseguir l'aprovació del divorci durant la II República i que milers de persones exercissin el seu dret a separar-se i refer la seva vida o casar-se de nou com els donés la gana, els bisbes van aconseguir durant la dictadura la derogació de la llei del divorci per imposar la voluntat de les sotanes, obligant-se a tots els divorciats a tornar als seus anteriors matrimonis, alguns dels quals portaven anys completament liquidats, sota pena de presó per abandonament de qui es resistís. Així es va imposar la doctrina cristiana de nou, per mitjà de la llei.

És per això que la vindicació d'un estat laic malauradament ha de mantenir-se vigent avui dia, a causa que encara no s'ha aconseguit: la influència de les esferes religioses segueix sent molt forta i la seva pressió es fa notar a  totes les capes de la societat i de l'estat, combatent per portar la seva moral no als creients sinó a tota la societat, combregui o no amb els seus dogmes. És per això que cal seguir lluitant pel la separació de l’estat i l’església.

Luis Iglesias 

@sexmero

1 de Maig a Tarragona

Avui tothom a les 18:30 a la plaça Imperial Tarraco, a la manifestació del 1 de maig.

Us esperem.

14 d'abril

Manifest del Partit Republicà d'Esquerra

140è aniversari de la I República Espanyola

L'11 de febrer de 1873 es va proclamar la I República Espanyola. El tarragoní Estanislau Figueras va ser el seu primer president.

140 anys després, el Partit Republicà d'Esquerra contina amb la reivindicació republicana per així poder constituir un estat federal, laic i republicà plenament democràtic per garantir justícia, llibertat, benestar, igualtat d'oportunitats i prosperitat per a tota la ciutadania.

A la ciutat de Tarragona en tenim dues vies dedicades a en Figueres i a en Pi i Margall, els dos primers presidents republicans, ambdós catalans.