En aquests dies se'ns brinda l'oportunitat de contemplar un dantesc espectacle judicial, en aquest circ en què s'ha convertit el Tribunal Suprem, veient com es jutja al protagonista, Baltasar Garzón, per declarar-se competent per investigar crims contra la humanitat.
I és que l'esdeveniment és tot un escarni a la justícia. Aquesta farsa que s'està portant a terme no és petita, atenent els fets: les persones desaparegudes per la repressió franquista des de l'aixecament armat contra la II República es xifren en unes 113.000, de les quals la majoria moririen assassinats a les tàpies dels cementiris o a les cunetes, on possiblement seguiran oblidats els seus ossos. En les últimes dècades, l'estat espanyol ha signat un llarg seguit de convenis i acords internacionals que li comprometen a investigar els casos de 'deportacions, tortura, persecució i desaparicions forçades'. La lògica del dret fa pensar que aquesta investigació hauria de tenir lloc, com ja ha passat a Xile, Argentina o Brasil amb assassinats en massa similars... però aquí això no està passant.
Aquí ens topem amb una de les trampes de la exemplar transició: la Llei d'Amnistia de 1977. Aquesta llei, que en aquell moment es va creure que emparava als presos per motius polítics, ara, vista amb la perspectiva que donen els anys passats des de llavors, es revela com la coartada que esgrimeixen les elits de la dictadura per aconseguir no donar comptes dels seus crims durant els seus anys en el poder. L'amnistia ha significat impunitat per al franquisme. Han blindat els crims de la camarilla de Franco per a una investigació, que no ja una condemna, de delictes com genocidi, crims contra la humanitat que no caduquen ni es poden amnistiar en cap cas. A Franco, fins i tot en democràcia, se li està col·locant per sobre dels drets humans.
No és un assumpte menor el per què es volen tapar les vergonyes del règim de Franco. La legitimitat del sistema vigent rau en sostenir la idea que la transició va ser un procés exemplar, amb l'excepció que aquesta afirmació és desmentida àmpliament a l'estranger, on el retre comptes a la justícia per part dels capitostos d'una dictadura és un assumpte innegociable. Si una causa judicial és capaç de qüestionar i anul·lar una de les lleis fonamentals d'aquest procés, es ficaria en dubte a la transició sencera, ja que seria la demostració que allò no es va fer correctament, i això portaria a moltes preguntes interessants sobre nostre passat i el nostre present: Per què es va tolerar durant tants anys aquesta situació? Qui van ser els beneficiaris de la impunitat? Per què la corona, que va capitanejar la transició, va emparar aquesta infàmia? Qui han estat interessats a sostenir aquesta mentida, i per què?
No som pocs els que considerem que és de justícia absoldre al jutge Garzón d'aquests càrrecs absurds, perquè pugui continuar amb la instrucció de la causa dels crims del franquisme i perquè qualsevol jutge en l'àmbit de la seva competència pugui investigar el que passés en aquest període amb absoluta llibertat. I si això requereix anul·lar la Amnistia de 1977, que s'anul·li, com es va fer amb les lleis de Punt Final i Obediència Deguda, ja que no seria admissible que en una democràcia una llei pogués bloquejar una investigació sobre drets humans. A no ser que aquest sistema sigui la façana que envolti uns poders que tinguin poc de democràtics.
Per això cal denunciar l'ultratge a totes les víctimes del franquisme i als seus familiars que suposa aquest judici polític, realitzat per evitar que s'investigui el franquisme i els crims contra la humanitat que es van cometre durant aquest període. És un judici contra tots els que denunciem que la Transició no va ser ni molt menys exemplar i que s'hi va apuntalar la impunitat dels criminals franquistes. Un judici contra els que ens neguem a acceptar aquest règim en què es rendeixen tributs a un ministre de la dictadura i es persegueix a un jutge per voler investigar els crims del feixisme.
PRE-IR Tarragona
