L'església catòlica, mil·lenària
institució sempre afanyada a recordar-nos les bondats de la seva divina missió
al món, salvar-nos de nosaltres mateixos, s’ha abocat a una implacable croada de reconquesta per
incrustar a les lleis (que segons sembla són més accessibles que les
consciències ciutadanes), el seu recte ordre moral.
Hi va haver un temps en que les
conspiracions encapçalades per l'església s’ordien amb la delicadesa d'un iceberg solcant els mars a la
deriva: un bloc gèlid i formidable que amaga la major part del seu volum,
silenciós i capaç de destrossar la seva víctima si aquesta es despistava i
trigava massa a reaccionar. Històricament es troben nombroses ocasions en que
han naufragat aquells que han intentat d'una manera o altra soscavar la
teològica autoritat o el mundà poder del clergat: Galileu, els càtars o tots
aquells que van ser il·luminats per la llum de les fogueres de la Inquisició
van gaudir amb més o menys èxtasi de la ferma mà dels subalterns del Papa de
Roma.
En l'actualitat les subtileses han
deixat pas a les vives exigències tronades als micròfons que exigeixen que
s'avanci en l'aplicació de les doctrines catòliques en tots els àmbits
abastables, sense permetre que es qüestioni cap privilegi existent. Començant
per la casella per a l'Església catòlica a la declaració de la renda. Aquí
estan també els diferents arquebisbats mantenint la pugna per evitar pagar
l'IBI als ajuntaments, com si les seves possessions no fossin d'aquest món. O
al govern central amb una reforma educativa que mantindrà l'assignatura de
religió arrelada al currículum escolar i les subvencions als centres educatiu
que separin els nens en funció del sexe, política que compta amb l'aplaudiment
entusiasta de la Generalitat.
Des de la conferència episcopal s'apunta als objectius
d'aquesta nova guerra santa: estendre els dominis de la moral del rosari als
cossos de les dones per arrabassar aquest pecaminós dret a decidir sobre el seu
cos, partint per tota anàlisi de la situació de la ciència teològica, aquella
que emana d'un llibre escrit fa milers d'anys, quan l'alquímia era una
incipient filosofia revolucionària. I es descarten tots aquells avenços en el
coneixement de l'univers que haguessin pogut desenvolupar-se a posteriori, ja
que qüestionar l'autoritat de l'antic seria un vanitós desacatament a la
tradició.
On es troba el límit?
Constitucional o no, també s'insisteix contra vent i marea en derogar els
matrimonis entre persones del mateix sexe. Declarar nuls alguns matrimonis ja
va ser una conquesta de la cúria catòlica en el segle passat: després
d'aconseguir l'aprovació del divorci durant la II República i que milers de
persones exercissin el seu dret a separar-se i refer la seva vida o casar-se de
nou com els donés la gana, els bisbes van aconseguir durant la dictadura la
derogació de la llei del divorci per imposar la voluntat de les sotanes,
obligant-se a tots els divorciats a tornar als seus anteriors matrimonis,
alguns dels quals portaven anys completament liquidats, sota pena de presó per
abandonament de qui es resistís. Així es va imposar la doctrina cristiana de
nou, per mitjà de la llei.
És per això que la vindicació d'un
estat laic malauradament ha de mantenir-se vigent avui dia, a causa que encara
no s'ha aconseguit: la influència de les esferes religioses segueix sent molt
forta i la seva pressió es fa notar a totes les capes de la societat i de l'estat, combatent
per portar la seva moral no als creients sinó a tota la societat, combregui o
no amb els seus dogmes. És per això que cal seguir lluitant pel la separació de
l’estat i l’església.
Luis Iglesias
