En els últims temps, hem viscut l'arribada de la Televisió Digital Terrestre, així com la generalització en l'ús de mitjans de xarxes socials com Facebook, Youtube, Twitter, etc... Aquesta onejada de noves formes de personalització de l’informació que rebem ha permès l'accès al públic de masses de moltes veus, ja sigui de persones o de mitjans minoritaris, que fins ara només podien donar-se a conèixer en cercles reduïts o amb moltes més limitacions.
En aquest context, també han agafat força en els últims anys alguns mitjans de comunicació, fins fa poc desconeguts per a la gran majoria de la població, alguns dels quals es trobem profundament vinculats (tot i que de manera ideològicament molt difusa) amb la dreta espanyola més conservadora. Així, Intereconomia, Radio.es o Libertad Digital s'han pogut fer un forat entre el públic, i cada vegada més han elevat la seva veu intentant fer arribar el seu missatge a la població.
Realment, és bastant inaudit a la història recent l'aparició d'uns mitjans de comunicació així, i la sociologia que hi ha al seu darrera pot merèixer un estudi apart. Realment, és difícil d'ubicar en algun lloc en concret. Es pot resumir (i és una opinió compartida per la majoria de la població) amb què són mitjans de comunicació al servei de la dreta espanyola, encarnada en el Partido Popular, i què representen a "l'Espanya blava", que ha alimentat la profunda divisió peninsular en dos bàndols irreconciliables (tot i repetir constantment que és l'altre bàndol qui ho fa).
Tot i què aquesta vinculació sembla evident i senzilla, no acaba de ser tan evident quan s'analitza la seva manera de comunicar-se. Certament, pot portar a confusió, ja que és poc habitual veure que una cadena conservadora dediqui gran part de la seva parrilla als debats polítics (tot i no existir cap debat en ser tots els tertulians de la mateixa ideologia), i tampoc queda gaire clar veure a la classe conservadora fent servir expressions i insults propis d'adolescents exaltats, així com reafirmant-se com a "rebels", resistents contra el sistema imposat.
És complicat d'entendre aquesta paradoxa, però les circumstàncies del nostre voltant no ajuden a entendre en gran part. En un primer lloc, s'haurien d'analitzar qui són els principals potenciadors de tot aquest moviment de "conservadors rebels". Una vegada es veuen els noms i cognoms de tots aquells tertulians habituals i presentadors de programes, veiem aparèixer noms que són ben coneguts, com César Vidal o Pio Moa. Així doncs, veiem que els pseudointel·lectuals que llencen les seves consignes a l'aire pertanyen a tota aquella generació de revisionistes, que no podent acceptar la realitat que s'ha imposat sobre la historiografia i sociologia franquista (la qual ha caigut pel seu propi pes), han decidit criticar, falsear i desprestigiar amb força l'època republicana i totes les seves conquestes, esgrimint arguments sense fonament i estudis historiogràfics sense rigor científic i amb metodologies molt dubtoses, fent servir fonts falses o tergiversades.
Així, veiem com hi ha una generació que devora totes les consignes llençades per aquests pseudo-intel·lectuals com si fos fruita madura. Partint sempre de la conclusió, buscant només proves que la corroborin (siguin veritables o no, tot i que majoritàriament es dona la segona opció), aquestes investigacions s'assimilen de manera acrítica, considerant la seva autenticitat indubtable pel simple fet de ser diferents de la opinió "establerta". D'aquesta forma, veiem com s'ha girat la truita, i com ara els què lluiten contra la veritat "establerta" i que són uns rebels "incompresos" són tots aquells que abans es reafirmaven per mitjà de dictadures sanguinàries o de règims ultra-conservadors de democràcia limitada o directament nul·la.
Per tal d'explicar aquesta anomalia, hauriem d'analitzar per què tota aquesta gent ha necessitat el sorgiment d'aquesta "història ficció" i de crítica indiscriminada i irracional contra tota obra de qualsevol govern que no pertanyi a l'època de Jose Maria Aznar. Certament, entendre aquesta època és clau per tal d'entendre tota aquesta generació. La política és un ingredient clau, amb la "modèlica" Transició idealitzada fins el màxim, veient-se com a intocable i sacrosanta, tot i en el passat haver sigut rebutjada per tots aquells dels quals en són hereus (queden per la memòria col·lectiva els articles de finals dels 70 d’un jove Aznar posant a la picota a la Constitució Espanyola del 78).
Així, el llarg mandat del PSOE dels 80 i 90, amb els seus repetits errors que van portar al seu propi esfonsament, és vista com una època "fosca" a on es trobaven silenciats, equiparant-la a una dictadura, veient-ho com el seu propi símil del franquisme. El fet és que la caiguda de la falsa esquerra del PSOE va ser per esfonsament i no per derrota, ja que les el·leccions del 96 van ser perdudes pel PSOE, no guanyades pel PP. Tot i això, aquest moment és considerat per tota aquesta generació com una "victòria", equiparable a la victòria dels franquistes de 1939.
Així, l'experiència de poder del PP es va caracteritzar per una "xuleria" i despreci generalitzat a l'oposició, veient-se legitimadíssims pel fet d'haver "guanyat" unes el·leccions.
Tot i això, les coses cauen pel seu propi pes, i vam veure com aquest règim de sobèrbia i prepotència va derrumbar-se de manera dramàtica després dels atemptats de l'11-M. Així, el PP ha tornat al mateix paper que va tenir durant gran part dels 80 i dels 90, la d'una oposició irracionalment crítica, obsessionada amb l'arribada al poder. La diferència entre l'actual i l'anterior és una forta frustració, un complexe d'inferioritat sense intencions d'autocrítica.
Així, veiem com tots aquest nous "rebels" poden ser anomenats "La generació frustrada". Una generació que necessita alimentar la seva autoestima perduda amb tota aquesta informació parcial i, malauradament, en molts casos falsa. Així veiem com a la majoria de països, fets semblants a l'11-M han creat una fraternitat estatal, una "reunió darrera de la bandera", i aquí ens ha portat cap a una major divisió, cap a un revisionisme grotesc dels fets que busca la culpabilitat del centre-esquerra i el nacionalisme perifèric per mitjà d'esgarrifoses teories conspiratòries, pròpies de la ment d'un psicòpata incapaç de articular un sentit crític del món més enllà de la seva conveniència, sense autocrítica de cap mena davant les seves própies errades, que sempre són culpa d’altres.
"La generació frustrada" s'obre pas en els mitjans de comunicació. El llenguatge adolescent, la premeditada condescendència paternalista davant la gent que no pensa com ells, la sobèrbia, la manipulació informativa i les falsedats historiogràfiques són ingredients d'un enorme pastís impossible de digerir. I el més complicat és que aquesta generació està convençuda efectivament de ser una generació rebel, gairebé anti-sistema, que lluita per la veritat i que considera el govern pro-liberal del PSOE com una dictadura estalinista. Tot el què no sigui la seva pròpia informació acrítica és mentida, i tot és culpa del govern socialista i dels seus tractes amb els partits nacionalistes i la omnipresent ETA. I, no oblidem tampoc, que el futbol és vist com a molt important, vinculant-ho directament amb la política i considerant moltes vegades el Real Madrid com al seu buque insígnia, fent una barreja entre esport i política pròpia de joves sense cultura democràtica.
La pregunta ara estarà en com evolucionaran aquest "adolescents pòstums": si ens trobem amb una anomalia temporal, o si són tota una nova generació, fet que ens portaria cap a temps realment foscos, amb una societat moguda per populismes demagogs i per un intelectualisme fals recolzat en una cultura absent.
Enric Cardona García
