L'ocàs del PSOE

El PSOE ha estat des de la transició un dels partits que ha copsat bona part de les institucions de l'estat, i de les seves files han sortit dos presidents de govern d'Espanya. Un partit que, amb un discurs d'ampliació de les llibertats individuals i de millora de l'accés als serveis públics, juntament amb el suport de poderosos grups mediàtics, ha mantingut en el temps una potent base electoral. Curiosament, la línia econòmica del partit, que històricament va ser marxista, va passar a la socialdemocràcia durant la transició, per anar desdibuixant-se del pragmatisme econòmic al compàs del que marcaven els cants de sirena del mercat, la banca, l’Unió Europea i la globalització, però mantenint l'aparença de partit d'esquerres que les necessitats del màrqueting electoral imposaven per conservar els seus tradicionals votants.

Això possibilitava espectacles com que, en les seves reunions col·lectives, les joventuts idealistes del partit entonessin amb el puny alçat La Internacional, colze a colze amb els dirigents que van crear les ETT, entre altres incongruències, i que molts que ens considerem d'esquerres preferíem observar des de la distància, abans que involucrar-nos en una organització com la que vèiem. No es perdia ocasió d'acusar de "dividir l'esquerra" a tots els discrepants amb el credo únic que oferia el PSOE.

L'era ZP

José Luis Rodríguez Zapatero, PSOE

L'últim membre del PSOE aixecat a president del govern, el senyor Zapatero, no ha estat aliè a aquesta praxis. Va arribar al govern el 2004 penjat a l'onada de l'oposició social contra el PP, el seu conservadorisme social i el seu llibertinatge econòmic després de dominar amb majoria absoluta. Zapatero va fer durant la seva primera legislatura alguna de les demandes més vivament reclamades en les manifestacions dels anys anteriors (sortida de les tropes de l'Iraq, fre a la LOE, paralització del Pla Hidrològic Nacional, etc).

Durant aquests primers anys de Zapatero, la banca espanyola es trobava prou entretinguda fent avantatjosos negocis en el sector de la construcció, possibilitats per lleis provinents dels governs d'Aznar, que es va preferir no tocar en l'essencial per no perjudicar un model econòmic basat fortament en el totxo i que el PSOE va assumir alegrement gairebé sense parpellejar. No es va realitzar una aposta consistent per un canvi de model en els anys en què havia recursos per fer-ho.

El ritme de construcció d'habitatges a Espanya s'havia desbocat fins a provocar el disbarat que Espanya edificava més que Itàlia, França i Alemanya juntes. Això va ser de la mà d'una escalada espectacular de l'especulació, que posava el preu de l'habitatge fora de l'abast de l'assalariat comú local, que es veia obligat a recórrer a la banca per, endeutant-se fins més enllà de la jubilació, poder tenir habitatge pròpi. També va ser un moment de fer negocis extravagants i que no s'entenien, com el del Banc d'Espanya que va vendre un terç de les seves reserves d'or en un moviment que no es va entendre molt bé en el seu moment.

Però durant la segona legislatura de Zapatero es gestava a nivell global una forta crisi cíclica del capitalisme, i el model de creixement d'Espanya anava aconseguint amplificar encara més els efectes de la crisi. Primer el govern va optar per ignorar-la, com si així deixés d'existir, es va optar per anul·lar l'Impost de Patrimoni i per regalar diners als bancs a canvi de res, sense entrar a formar part dels seus consells d'administració, ni exigir moderació en les nòmines dels seus executius, ni en la distribució del crèdit, i els bancs van aprofitar-ho. Van ser els mesos de la "desacceleració", i les caixes d'estalvis més febles començaven a caure mentre es forçava l'agrupament de les altres, però sense conseqüències per a aquells que les havien enfonsat. La nefasta gestió d'aquests moments amplificaria encara més l'efecte destructiu de la recessió. També es començava a esquerdar la imatge del tarannà de Zapatero: Iñaki Gabilondo l'acusava de mentir a la ciutadania per l'escàndol dels vols secrets de la CIA.

El cop de la banca

Alfredo Sáenz, Banco Santander

La crisi va acabar arribant amb absoluta duresa: el miracle econòmic del totxo va trencar-se estrepitosament, es va paralitzar la construcció en sec, el consum es va ensorrar i el nombre d'aturats va començar la seva escalada rumb a l'infinit. I l'equip polític del PSOE va continuar donant tombs durant mesos, a cop d'improvitzacions i ocurrències, fins que al maig de 2010 la banca i la UE decideixen donar un cop d'efecte i comencen a dirigir i dictar directament la política econòmica al govern del PSOE, sense procurar amagar les formes ni els efectes: ara és la banca la que dicta com s'ha de governar, imposant la fórmula de contraure la despesa en comptes de preocupar-se per recaptar més. I això és una cosa que l'oligarquia financera es pot permetre fer impunement per la manca d'autonomia del partit i la seva completa submissió als interessos dels bancs, cosa que el PSOE arrossega des de fa dècades.

La reacció dels bancs va ser tan aclaparadora i tan directa que va destrossar la imatge del partit polític, per deixar-lo com el que s'ha demostrat amb els seus fets, una eina més de l'elit financera per realitzar el seu projecte econòmic neoliberal.

Evolució del preu del or 2007-2011. http://goldprice.org

És tal la situació que un anàlisi del context actual i de l'evolució dels fets no deixa lloc a dubtes de com es guia el PSOE en temes que afectin els interessos dels mercats financers. Per exemple, el preu de l'or, que es va vendre el 2007 a uns 700 dòlars per unça, per "millorar la rendibilitat dels actius". Avui es compraria a uns 1750 dòlars per unça, un 150% més, el ministre responsable d'aquesta venda, el senyor Solbes, és a nòmina de la banca.

Una altra demostració flagrant d'hipocresia va ser que el 2004 Zapatero prometia l'aprovació d'una Llei de Transparència, per millorar el control dels diners de les administracions i evitar la corrupció en les institucions públiques. Va ser una llàstima que no la aconseguís tirar endavant per falta de temps. Va tornar a prometre el mateix el 2008 i també va aludir que no havia temps per a alguna cosa així, si bé sí que va trobar un moment per introduir una reforma constitucional cuinada amb premeditació i traïdoria, reforma que diu -textualment- que abans de pagar a funcionaris i pensionistes, s'ha de pagar als bancs els interessos del seu deute, i si no quedessin diners per partides com sanitat o educació, això no és un problema de l'estat.

En aquestes últimes eleccions, un ja ni pregunta si es proposava una Llei de Transparència, no fos cas que et vulguessin tornar a intentar vendre la moto. Més encara quan el candidat del PSOE ha estat un membre dels governs de Zapatero que s'ha dedicat a llançar propostes de control a la banca que ni s'han plantejat realitzar en aquestes dues legislatures, en un moment en el qual ja ningú confia en que fessin res del que diuen.

En un últim gest de supèrbia, amb les eleccions generals ja passades i amb la majoria absoluta del PP assentada, el senyor Botín ha obtingut del govern sortint ni més ni menys que l'indult a un banquer dels seus que havia estat sentenciat pel Tribunal Suprem, després d'alentir la seva causa judicial més de tres lustres. I davant d'això, el portaveu del govern, imputat per corrupció, ha optat per despatxar l'assumpte dient que "els indults el govern no els comenta". Potser espera que si a ell també li cal un indult, ningú hagi de donar moltes explicacions de per què es mereix aquesta mesura de gràcia.

Davant el present i el futur que s'acosta

L'eslògan de l'última campanya de Zapatero - la del 2008 - era "motivos para creer". La pregunta, sobre la base dels fets que cal llavors és, cal encara creure al PSOE com a instrument al servei de la societat per aconseguir justícia social? Com aquesta qüestió, en vénen al cap altres com, té sentit apostar encara pel PSOE per arribar a un sistema econòmic equilibrat que no estigui al servei d'una casta? Hi ha motius realistes per pensar que la direcció de PSOE hagi de ser capaç de tallar els llaços que l'uneixen estretament amb el poder del capital?


L'única resposta realista a aquestes preguntes és no, un no rotund, un no inequívoc que no jugui a donar esperances vanes als ciutadans en aquest partit, ja que aquesta esperança seria el pitjor dels mals que només aconseguiria perllongar el turment de la societat.

Davant d'aquest panorama, l'única sortida per a aquelles bases socialistes que segueixin il·lusionades en crear un projecte d'esquerres i que articuli una alternativa econòmica real, passa necessàriament per abandonar l'estructura del PSOE, una estructura corrompuda i inutilitzada per a un projecte de canvi, i articular, una alternativa coherent i que pugui fer front a aquesta situació actual de bancocràcia salvatge. Aquí, no tinc cap dubte, que serà on ens trobarem.

Luis Iglesias Pérez

Partit Republicà d'Esquerra - Izquierda Republicana

Contra el tancament de Yamaha España

El Partit Republicà d'Esquerra dóna suport a les mobilitzacions convocades pels sindicats i el comitè d'empresa de Yamaha Motor España contra el pla de tancament de la planta per deslocalitzar la producció, amb la pèrdua de 435 llocs de treball directes i de teixit industrial que això comportaria.

Exigim que la Generalitat no aprovi l'expedient de regulació d'ocupació d'extinció per tancar la seva planta de Palau-solità i Plegamans, ja que considerem que els motius esgrimits per la companyia no poden justificar el tancament de la planta.

Per això, convoquem a totes les persones que puguin anar a fer acte de presència el dimecres 9 de febrer a les 9 del matí al Parlament de Catalunya, per donar suport als treballadors afectats i pressionar al govern de CiU perquè no accepti el tancament dela planta. També exigim que es dirimeixi prèviament a qualsevol decisió els conflictes d'interessos que pugui tenir Esther Sánchez, actual directora general d'Ocupació de la Generalitat i que va treballar per al bufet d'advocats Baker & McKenzie, que actualment porta el tancament de la planta.

Partit Republicà d'Esquerra

El PRE dóna suport a la vaga general del 29 de setembre

Des del PRE volem donar el nostre suport a la vaga general convocada pels sindicats per al proper dia 29 de setembre contra la política neoliberal que aquesta practicant el govern del PSOE, absolutament lesiva per als drets dels treballadors.

PRE-IR Tarragona

Retalls injustos, democràcia qüestionada

L'anunci de retallades en la despesa pública efectuada ahir per part del President del Govern suposa la confirmació de la victòria absoluta de les tesis neoliberals al nostre país recolzant-se en les institucions financeres internacionals (com el FMI i els mercats de deute) així com en els missatges enviats des de la Unió Europea. És evident que el govern espanyol ha cedit de manera irresponsable i s'ha sumat al carro dels que carreguen el pes de la crisi en els sectors més febles de la societat mentre que els beneficiaris de les successives bombolles són protegits de qualsevol inquietud.

Injusta és la retallada dels salaris dels empleats públics en una mitjana del 5% quan fins fa només uns mesos se'ns deia que es mantindria el seu poder adquisitiu i que ni tan sols es plantejava la congelació salarial. Fan malament alguns sectors socials en alegrar-se d'aquesta retallada ja que es tracta d'un mesura exemplificadora i molts empresaris  disposaran d'una referència en la seva negociació en veure el comportament del govern amb els seus empleats. Això per no parlar dels efectes que pugui tenir aquesta disminució d'ingressos de moltes famílies en el creixement econòmic i en la recaptació fiscal.

També suposa una greu injustícia el fet que la major part de les pensions de la gent gran no s'actualitzin d'acord amb l'increment de l'IPC. Es tracta d'un sector amb greus dificultats econòmiques a causa de que la major part de les pensions són de quantitats ínfimes havent de suportar estretors per arribar a final de mes.

Injust és que es retiri després escassos anys d'aplicació l'anomenat "xec-nadó", una de les poques mesures, ja de per si prou insuficient, d'ajuda a les famílies. La seva implantació de manera lineal, atorgant la mateixa ajuda sense atendre els ingressos ja va ser errònia però el govern torna a equivocar-se en la seva eliminació per a totes les mares.

Finalment, es remata la injustícia fent recaure els retalls de la despesa pública en els beneficiaris de la Llei de la Dependència, encara insuficientment implantada.

El govern socialista ha optat per les receptes més fàcils servides per les cuines del neoliberalisme. Tot per "tranquil·litzar" a uns mercats la voracitat dels quals és insaciable, el que suposa que les retallades molt probablement no es quedaran aquí. És fàcil que pròximament tornem a escoltar amenaces respecte a les pensions i que s'articuli una reforma laboral greument perjudicial per als interessos dels treballadors.

Res s'ha concretat pel que fa a la possibilitat d'elevar els ingressos de les arques públiques mitjançant una persecució decidida de l'elevat frau fiscal, l'elevació dels trams de l'IRPF de les rendes més altes, la recuperació de l'Impost sobre el patrimoni, ... entre d'altres possibles mesures. Sembla que no es vol molestar les grans empreses i fortunes que amb crisi o sense continuen mostrant quantiosos beneficis.

Crida l'atenció el contrast entre la generositat del govern amb bancs i caixes quan aquests es van veure apurats per les seves pèssimes decisions inversores fa pocs mesos amb el rigor que s'aplica a una gran part dels ciutadans que no van tenir cap culpa de la incubació de la actual crisi.

D'altra banda, sembla clar que pel que fa a les polítiques econòmiques, els espanyols no som sobirans a l'hora de prendre decisions. Els mandataris de la UE, els EUA i les institucions financeres internacionals són les que marquen la seva particular manera de que sortim de la crisi. Ni el nostre govern ni el parlament, fruit de la voluntat popular, semblen tenir marge de maniobra. Els ciutadans hem de qüestionar si el que vivim a Espanya és una democràcia real o virtual. El nostre govern no pot ser el titella d'interessos particulars de grans empreses, fons d'inversions, bancs, ...

Reiterem des Izquierda Republicana la necessitat de buscar un nou model econòmic i social alternatiu que superi l'actual sistema capitalista. Aquesta no és una crisi més. Revela les greus mancances del capitalisme per respondre a les demandes de la societat. Les seves receptes van pel camí de empobrir a la gran majoria dels ciutadans i obrir un abisme social les repercussions poden ser molt greus.

Així mateix volem insistir que les decisions sobre polítiques econòmiques no poden quedar en mans d'organismes i institucions no elegits pels ciutadans i la presumpta independència és bastant qüestionable a la llum de la seva actuació en aquesta crisi.

 

Ramón García Hernández
Comissió d'Economia i Món Laboral  
Izquierda Republicana

Pensions i reforma laboral: No més passos enrere.

Durant les darreres setmanes, l'excusa de la crisi econòmica i les seves funestes conseqüències tant en el terreny laboral com econòmic ha servit de cobertura perquè des del neoliberalisme triomfant s'exigeixin més sacrificis a la classe treballadora. Parlen d'ajustament, utilitzant el seu piadós llenguatge però del que es tracta és de que la majoria dels ciutadans, que no es van beneficiar de les successives bombolles financeres, hagin de pagar els plats trencats de les conseqüències dels excessos. De moment ja s'està veient la cruesa d'aquests ajustaments en forma d'increment desorbitat de l'atur, que ja supera la xifra de quatre milions de persones a tota Espanya. 

Però els sacerdots de la religió capitalista no es conformen. El president del govern va anar a la cimera de Davos i va tornar amb l'encàrrec de seguir retallant la despesa pública amb l'amenaça de que si no complia, el deute espanyol trobaria dificultats per a ser finançat en els mercats especulatius. D'aquesta manera, ens trobem amb la proposta de retardar l'edat de jubilació fins als 67 anys, l'augment del període de càlcul de les pensions, una retallada de la despesa pública per import de 50.000 milions d'euros i una reforma laboral de la qual no s'acaba de perfilar el contingut però que indubtablement suposarà una retallada en els drets dels treballadors.

En la proposta sobre les pensions s'han al·legat una sèrie de motius demogràfics i de sostenibilitat del sistema que són força discutibles tenint en compte que fins fa poc, des del govern se'ns assegurava la gran fortalesa del sistema de Seguretat Social (superàvit, Fons de Reserva) que garantia les pensions. Aquesta ambigüitat dóna a entendre clarament que als ciutadans se'ls menteix segons convé i no s'aporten les dades que els permetin tenir un judici fonamentat sobre qüestions importants per a les seves vides. Evidentment s'ha d'assegurar el sosteniment del sistema de pensions actual basat en la solidaritat intergeneracional i és probable que calgui ajustar-lo a les noves expectatives quant a esperança de vida o evolució de la població activa però també cal apuntar que les pensions poden ser finançades per altres vies que no siguin les cotitzacions socials. Per altra banda, darrere d'aquest qüestionament del sistema públic s'amaga el propòsit gens ocult de fomentar els fons privats de pensions amb els quals els mercats financers engreixen la seva maquinària especulativa amb resultats nefasts en moltes ocasions per als ciutadans que els contracten. 

Quant a la reforma laboral, ja apuntàvem al nostre document sobre acomiadaments i beneficis, que aquesta expressió és la forma amable de cridar a l'abaritament de l'acomiadament i a la retallada de drets laborals. Amb la globalització, és summament fàcil per a moltes empreses traslladar la seva producció als països més disposats a rebaixar els drets dels treballadors i l'ús d'aquesta pressió els facilita la consecució de majors beneficis a costa de la reducció dels salaris. Els sindicats majoritaris han d'abandonar les seves tèbies posicions a l'empara de les subvencions públiques per a complir el paper que se suposa que han de complir enfront de l'ofensiva de les grans organitzacions empresarials. 

Pel que es refereix a les retallades en la despesa pública, és clar que des de les Administracions Públiques s'ha d'exemplificar i procedir amb la major austeritat i rigor però tot això tenint en compte que la despesa social és en aquest moment més necessària que mai. En aquest aspecte, no podem deixar de criticar com a republicans l'opacitat i el malbaratament que caracteritzen els comptes de la casa real. No cal oblidar les possibilitats d'augmentar els ingressos públics mitjançant un sistema tributari veritablement progressiu i un decidit esforç per a combatre de forma efectiva el frau fiscal. 

Després de l'anunci d'aquestes mesures, s'ha aixecat una notable oposició tant política com social i el govern, aparentment, ha començat a dubtar. Però els ciutadans no podem deixar-nos enganyar. Els mercats seguiran utilitzant tots els mitjans al seu abast per a aconseguir els seus objectius. De la mateixa manera que van amenaçar amb el col·lapse financer si no s'aportava diners públics als bancs, ara toca profetitzar terribles desastres si no es retallen els drets socials. Per a això se serveixen de nombrosos “experts” que des de les seves tribunes il·lustren i justifiquen les seves exigències. Tot això és executat per uns governs incapaços de mantenir les conviccions per les quals han estat triats pels ciutadans. En el cas d'Espanya, ens trobem amb un govern socialista que, pretenent ésser d'esquerres, no dubta a executar polítiques neoliberals com ho va fer en el seu moment el Partit Popular. 

El xantatge és permanent en el sistema capitalista. Si els ciutadans, espantats, seguim donant passos per a enrere en la defensa dels nostres drets acabarem caient al precipici. No hem de pensar de manera egoista buscant solucions individuals a costa de la desgràcia dels altres. Estarem fent el joc al sistema i els que pensin que s'han lliurat acabaran essent igualment víctimes de l'exclusió social. 

Des d'Izquierda Republicana pensem que aquesta crisi ens dóna l'oportunitat de triar, de sortir d'unes dinàmiques perverses els efectes de les quals estem vivint dia a dia en la nostra família, els nostres amics, els nostres veïns… No podem permetre que el nostre futur es decideixi en les taules d'uns poderosos als quals no hem elegit. Aquest sistema està esgotat i és cada vegada més cruel amb els més febles; donem un pas al capdavant en direcció a un altre futur més just, més lliure i més solidari. 

 

Ramón García.

Comissió d'Economia i Món Laboral d'Izquierda Republicana.

http://izquierda-republicana.org

Acomiadaments i beneficis en temps de crisi

Per a una adeqüada comprensió de la situació actual en relació amb els acomiadaments que s'estan produint actualment a les empreses, relacionats amb la crisi econòmica, el punt de partida no pot ser altre que l'anàlisi de la normativa bàsica que regula les relacions laborals, que no és altra que l'Estatut dels Treballadors.

En principi, l'article 49.1.l) establix que el contracte de treball podrà extingir-se per “causes objectives legalment procedents”. Això ha de ser posat en relació amb la previsió que fa  l'article 52.c):

“El contracte podrà extingir-se: (…)

c) Quan hi hagi la necessitat acreditada objectivament d’amortitzar llocs de treball per alguna de les causes que preveu l’article 51.1 d’aquesta Llei i en un nombre inferior al que s’hi estableix. Amb aquest efecte, l’empresari ha d’acreditar la decisió d’extinció per causes econòmiques, amb la finalitat de contribuir a superar situacions econòmiques negatives, o per causes tècniques, organitzatives o de producció, per superar les dificultats que impedeixin el bon funcionament de l’empresa, ja sigui per la seva posició competitiva al mercat o per exigències de la demanda, mitjançant una millor organització dels recursos.

Els representants dels treballadors tenen prioritat de permanència a l’empresa en el supòsit a què es refereix aquest apartat.”

Finalment, l'article 51.1, referit a l'acomiadament col·lectiu establix el següent:

A l'efecte del que disposa aquesta Llei s'entén per acomiadament col·lectiu l'extinció de contractes de treball fundada en causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció si, en un període de 90 dies, l'extinció afecta almenys:

a) 10 treballadors, en les empreses que ocupin menys de 100 treballadors.

b) El 10% del nombre de treballadors de l'empresa en les que ocupin entre 100 i 300 treballadors.

c) 30 treballadors en les empreses que ocupin 300 treballadors o més.

S’entén que concorren les causes a què es refereix aquest article si l'adopció de les mesures proposades contribueix, si les mesures adduïdes són econòmiques, a superar una situació econòmica negativa de l'empresa o, si són tècniques, organitzatives o de producció, a garantir la viabilitat futura de l'empresa i de la seva ocupació a través d'una organització més adequada dels recursos.”

Per a finalitzar aquesta introducció cal apuntar que, en cas d'acomiadament improcedent, el treballador no té la facultat de poder reincorporar-se al seu lloc de treball sino que l'opció és exercitada per l'empresa entre la reincorporació o la indemnització. Tot això dóna la possibilitat de que es pugui parlar d'un acomiadament lliure amb indemnització.

No convé oblidar d'altra banda, que, encara que l'Estatut dels Treballadors contingui una sèrie de previsions sobre la necessitat que les empreses justifiquin la situació econòmica negativa, la jurisprudència ha canviat notablement arran de la Sentència del Tribunal Suprem de 11 de juny de 2008. Des de llavors s'ha facilitat l'acreditació de les circumstàncies que donen lloc als acomiadaments per causes econòmiques. Simplement cal acreditar l'existència de pèrdues quantioses i continuades que presumeixin que l'amortització de llocs de treball contribuirà a la superació de la situació.

Des del començament de la crisi econòmica que ara estem patint, hem assistit a un degoteig cada vegada més intens en la destrucció d'ocupació per part de les empreses tractant de mantenir els seus comptes de resultats.

A Espanya, un dels mecanismes més utilitzats ha estat la no renovació dels diversos tipus de contractes temporals cada vegada més precaris. Una fórmula àgil i barata per als empresaris que van recórrer a aquest tipus de contractació amb les benediccions dels governs. És una forma de millorar les estadístiques de l'atur i l'empresari s'estalvia costos socials i futures indemnitzacions. Evidentment, tot confluïx a augmentar els beneficis.

No obstant això, no podem dir que aquests privilegis siguin res de nou a l’història de les relacions laborals a Espanya. Històricament s'ha facilitat a les empreses la realització d'ajustaments en la plantilla de treballadors quan els comptes de resultats lluïen uns resultats menys lustrosos.

Si es consulta l'hemeroteca podem comprovar com a cada moment de crisi o estretors econòmiques la destrucció d'ocupació ha estat la principal eina utilitzada per les empreses: Crisis del petroli de 1973 i 1979, reconversió industrial als anys 80, “crash” tecnològic i borsari als anys noranta… A tot això ha contribuït de manera destacada les anomenades polítiques de competitivitat de la Unió Europea.

Les fórmules han estat diverses: Expedients de regulació d'ocupació (EROs), prejubilacions, acomiadaments individuals… L'interès empresarial cada vegada ha estat més poderós i els controls externs han anat disminuint fins a convertir-se en una mera formalitat. Hem arribat als nostres dies amb una flexibilitat gairebé absoluta tant a l'entrada com a la sortida de treballadors del mercat laboral. A poc a poc, s'ha transformat l'ocupació estable i amb drets laborals per una ocupació precària i sense drets, arribant a substituir les relacions laborals per relacions comercials (contractes mercantils, falsos autònoms).

És per això que no ens ha d'estranyar que actualment ens trobem amb acomiadaments en empreses que mostren beneficis a la seva comptabilitat. Poden revestir la forma d'acomiadaments individuals o d'acomiadaments col·lectius (EREs i altres similars).

Què plantegem des d'Izquierda Republicana?

Els republicans d'IR ens oposem de forma tallant a que la massa salarial sigui la qual carregui amb els costos socials de la crisi. Estem davant una crisi del propi sistema amb un clar origen financer. A més entenem que els sacrificis dels treballadors tant en termes de pèrdua d'ocupació com de congelacions o reduccions salarials no suposen cap sortida d'aquesta situació sinó que contribuiràn a l'empitjorament d'aquesta.

Proposem una modificació normativa immediata que s'ha de reflectir en l'Estatut dels Treballadors. Es prohibiran els acomiadaments per causes econòmiques a empreses que tinguin beneficis als seus últims resultats presentats.

Al cas d'empreses amb pèrdues a l'últim exercici però amb resultats positius en els tres anteriors s'establiran limitacions quant al percentatge de possibles acomiadaments en funció de la grandària de la plantilla i de la quantia de les pèrdues a l’últim exercici.

Es reforçaran els mecanismes d'acreditació de les circumstàncies econòmiques que puguin donar lloc als acomiadaments incloent els controls externs que haurien de córrer a càrrec de comissions mixtes amb la participació de representants dels treballadors, de l'empresa i dels serveis públics d'ocupació, el dictamen de la qual serà vinculant.

Per altra banda, als casos d'acomiadaments improcedents, la possibilitat d'elecció entre reincorporació del treballador o indemnització no serà facultat de l'empresa sino que haurà de decidir el Jutjat social corresponent havent escoltat les al·legacions d'empresari i treballador. En determinats casos la reincorporació podrà anar lligada al compromís del treballador i l'empresa de rebre una formació que permeti a aquell reubicar-se en un altre lloc de treball més adequat als interessos de l'empresari.

No ens oblicem de que el marc socioeconòmic en el qual Espanya es situa és el de la Unió Europea. En aquest sentit, és evident que, des d'aquest context, els continguts socials i singularment les relacions laborals no han estat mai una prioritat. Els aspectes mercantils i financers sempre han anat molt per davant buscant sempre la major flexibilització de l'ocupació per a afavorir una falsa competitivitat dels productes europeus en els mercats mundials a costa del sacrifici dels treballadors. Per això, després de 52 anys de trajectòria, les institucions europees han de reorientar-se en un sentit social que garanteixi per als seus ciutadans unes condicions dignes als seus llocs de treball incloent la prohibició d'acomiadaments a empreses amb beneficis.

Es tracta en definitiva, de recuperar per als treballadors un espai de drets que mai s'haurien d'haver perdut en nom d'una modernització i una competitivitat que en el context actual de crisi han mostrat la seva veritable i desagradable cara. La situació actual, tal com ja s'apuntava en el nostre anterior document sobre Banca Pública, ve a qüestionar al capitalisme com a sistema econòmic que pugui permetre a la humanitat progressar d'una forma digna i sostenible. Cal anar buscant alternatives sobretot a través d'una major participació pública en l'economia i en les relacions laborals. L'Estat, amb la participació d'uns ciutadans implicats pot i ha de tenir un paper notable en la configuració del que hauria de ser un nou sistema socioeconòmic que encara està per definir.

Des d'Izquierda Republicana continuarem a traballar en noves propostes en aquest sentit.

Ramón García

Comissió d’Economia i Món Laboral d'Izquierda Republicana

www.izquierda-republicana.org