L'Estatut i el problema de fons

Amb la sentència del Tribunal Constitucional i el conflicte obert per la compromesa situació en que deixa l'encaix de Catalunya a Espanya amb la darrera retallada d'un Estatut que queda reduït i desvirtuat en gran part respecte al que va referendar el poble de Catalunya l'any 2006, s'ha posat de manifest quelcom que des del PRE hem remarcat des que es va iniciar l'aventura de la reforma estatutària, que és impossible avançar cap a un millor autogovern de Catalunya, ni molt menys cap a una organització federal, mentre seguim acceptant la Constitució del 1978 com a marc legal vàlid, amb tot el que aquesta representa. El resultat és que alguns punts importants que plantejava el text, com la importantíssima qüestió del finançament o la creació del Tribunal de Justícia de Catalunya han quedat anul·lades.

Sense entrar en el debat sobre la seva legitimitat, a ningú se li escapa que el Tribunal Constitucional ha presentat un espectacle esperpèntic, amb quatre anys d'espera, jutges recusats i d'altres que havien caducat el seu mandat, així com amb la descarada politització d'aquest òrgan i la ideologització dels seus membres. Per altra banda, la sentència no és cap sorpresa, per molt que la classe política catalana reaccioni com si res d'això s'hagués pogut preveure. Des del principi, l'intent d'ampliar l'autogovern de Catalunya aprovant un estatut en un clima d'oberta hostilitat a les institucions de l'Estat va ser una aventura arriscada, sobretot perquè no es va voler qüestionar el marc legal vigent prèviament. Ara estem veient que era un error.

Cal remarcar que tampoc es percebia aquesta qüestió de la reforma estatutària com a prioritària per part de la societat catalana, tal i com va demostrar la baixa participació en el referèndum (que no va arribar al 50% dels electors) però una generació de polítics mediocres i sense ideologia van fer bandera de l'estatut durant una legislatura en la que es va parlar de poca cosa més. Entre campanya i campanya i les promeses buides de Zapatero,  es va redactar un estatut espès que malgrat no ser cap panacea, sí que suposava un pas endavant cap a un autogovern efectiu i un millor finançament, alhora que es deixava clar que l'estat de les autonomies és un nyap que no rutlla ni satisfà les necessitats del país. Però no es va explicar a la societat catalana que era molt difícil que aquesta aventura sortís bé, no tant perquè l'Estatut fos anticonstitucional sinó perquè està clar que mentre seguim vivint en un règim que segueix identificat amb bona part dels valors del franquisme les institucions del règim batallaran per a fer fracassar qualsevol aspiració de més autogovern de Catalunya. Des del catalanisme calia plantejar obertament un trencament amb el marc legal vigent abans de fer un nou estatut que augurava retallades per totes bandes.

Però sembla que el Sr. Montilla, el seu partit, i bona part de la classe política catalana, per molt indignats que estiguin, es neguen a reconèixer aquesta qüestió tan senzilla i segueixen donant cops de cap contra la paret constitucional, entestats en creure que es pot fer “federalisme” de pa sucat amb oli amb el règim actual. A l'altre extrem, els que veuen el referèndum d'independència com a única sortida, tampoc volen reconèixer que el marc legal vigent i el clima polític farien fracassar estrepitosament una tentativa d'aquest tipus, ja que de poc serviria que hipotèticament Catalunya votés a favor independència si aquest referèndum resulta il·legal, si el dret a l'autodeterminació no està reconegut. Ni el discurs dels autonomistes (que malgrat la indignació segueixen reconeixent la carta magna del 78) ni el dels independentistes (que plantegen una ruptura amb Espanya sense pensar en les conseqüències) està afrontant el problema de fons, que és la impossibilitat d'afrontar canvis reals en el règim actual. Mentrestant només s'està venent fum a la ciutadania, o potser rescabalar vots per a les properes eleccions, en les que tothom escombra cap a casa.

Pel que fa als catalans que vam votar l'Estatut, la gran majoria ens preguntem de què serveix haver votat un referèndum que després resulta que no és vàlid ja que es qüestiona a posteriori la seva constitucionalitat. Al ciutadà li dóna la sensació de que li prenen el pèl, i tot plegat ens porta a qüestionar molt seriosament una vegada més la qualitat de la nostra democràcia, i potser a arribar a la conclusió de que la “democràcia” actual no és tan democràtica. Sobre el pla teòric, el poble té la sobirania, el vot de la ciutadania expressat en un referèndum dóna tota la legitimitat a una decisió política, i si resulta que és anticonstitucional, és que alguna cosa passa amb aquesta constitució. Les constitucions no son sagrades, ni monolítiques ni inamovibles, i la que tenim actualment va ser aprovada en condicions molt qüestionables. No seria hora de dir amb franquesa que aquesta carta magna no satisfà els desitjos del poble i que s'ha de revisar?

Des de la nostra perspectiva federalista, el futur de l'autogovern de Catalunya passa per canviar primer el règim i acabar amb un marc legal que no permet aprofundir en l'autogovern ni que Catalunya es senti còmoda dins Espanya, per plantejar a continuació i en el marc d'una Tercera República una organització territorial federal, des de la base d'una nova carta magna, realitzada sense pressions, amb plena responsabilitat democràtica, adaptada als nous temps i que permeti les màximes aspiracions d'autogovern dels pobles ibèrics, incloent el dret a l'autodeterminació. És necessari trencar radicalment amb els mites de la transició, reconèixer que fa 30 anys les coses no es van fer ni tan consensuadament ni tan democràticament com ens volen fer creure. Només d'aquesta manera es pot garantir una sortida a les aspiracions del poble de Catalunya, siguin les que siguin.

  
 

Ramiro Gil Morel

Secretari general del PRE-IR

www.ir-pre.es